2. Examen de Valencià

1. Llegiu el següent conte i poseu-li els signes de puntuació al 1r paràgraf.

2. Quan l'acabeu de llegir indiqueu les diferents parts de l'estructura (des d'on comença fins on acaba cada part). 

3. Quin tipus de narrador té el conte?

4. Quins personatges apareixen i quina relació tenen amb el protagonista?

5. Expliqueu el que els passa als personatges.

6. En quins llocs es desenvolupen els fets?

7. Ecriviu un diàleg entre els personatges (mínim 10 línies)

8. És un conte fantàstic o realista? Per què?

9. Quina idea ens vol transmetre el conte? Quines coses creieu que cal ignorar per poder arribar a la saviesa? Quines coses cal aprendre per ser més savis?

10. Escriviu un final del conte, on aparega un signe d'interrogació, un d'exclamació, dos punts i puns suspensius.

Diari

 Manuel Baixauli

No tinc pressa M’alce habitualment quan el cos m’ho

demana i encete el nou dia amb un desdejuni copiós

però sa Em rente les dents em vist em pentine Isc al

carrer i vaig cap a algun dels indrets que m’agraden

com ara el cementeri o la platja o l’interior del poble

envaït per gent que treballa i gent que compra ara als

forns ara a les botigues o com el casino perfumat de

cafè o com l’antic mercat on veig tallar la carn i els formatges

i on contemple extàtic la destra manipulació

del peix en mans femenines que el pesen i l’emboliquen

amb paper d’estrassa com qui ven un tros de mar perquè

algú se’l menge Camine em trobe gent coneguda

familiar que m’adreça somriures i esguards amistosos.

Veig aquell company d’escola primària que un dia

esclafaren les rodes d’un tràiler, ara fa divuit anys, en travessar

la carretera. M’ix al pas l’amic íntim d’adolescència

que faltà als vint anys, després d’un llarg suplici causat

per la leucèmia. Em tope amb els meus avis, que fa

poc vam enterrar, tres mesos l’un abans que l’altre, i

que passegen agafats del braç i comenten, impassibles,

les contínues transformacions del poble. I veig que passa

ella amb la vespino, i mentre li admire el vol de la cabellera

recorde, una volta més, que avui seria la meua

esposa, si no l’haguera envestit un cotxe, ara fa nou

anys, en tornar de l’institut un divendres al migdia.

Ells no compren ni treballen; vaguen, tan sols, i tenen

la mirada serena de qui ja no dubta, de qui ha

comprès. Me’ls trobe de tant en tant a vora mar, on

els agrada remullar els peus; o a la discoteca, immòbils

en un racó; o al supermercat, atents a la gentada

que carrega i vacil.la, davant la immensa varietat de

productes; o al terrat d’un edifici alt, des d’on s’aboquen

i contemplen, hores i hores, la vida horitzontal

dels veïns.

No tenen pressa. Ignoren els rellotges i els fets incidentals;

ignoren tot el que cal ignorar per a arribar a

la saviesa.